Si mirem al nostre voltant, veiem cossos de persones tots profundament diferents, malgrat els intents desesperats de molts i moltes per aconseguir el cos normatiu segons la valoració cultural del moment.

Els nostres cossos mostren trets genètics lligats a la filogènia, la raça i la família de qui provenim, però alhora mostren la nostra història de vida (la nostra ontogènesi). Són estructures de tensegritat en què es reflecteixen les múltiples compensacions que hem hagut de fer des del moment en què som concebuts per “sostenir-nos” a la vida, literalment parlant. Com un edifici on els arquitectes calculen com fer-lo créixer per resistir el pes i compensar les càrregues que ha de sostenir en funció del seu disseny.

Nosaltres, les persones, arquitectes inconscients del nostre cos, des del principi de la nostra vida ens hem de sostenir malgrat les dificultats per què passem. Dificultats que tenen a veure amb la diferència entre les nostres necessitats profundes i allò que rebem i la nostra manera d’afrontar-les determinarà les nostres compensacions. També les corporals: en forma de posicions, moviments i fluxos d’energia que, de forma inconscient a l’origen, acaben formant part de la nostra forma d’estar al món (que no del nostre ésser en essència).

No només el nostre cos passa per aquest procés de compensacions: les nostres emocions, la nostra percepció, el nostre pensament passa pel mateix procés perquè ineludiblement som una unitat i compensem com un tot. De vegades ens costa reconèixer i acceptar que el nostre cos forma part d’aquest tot, malgrat que el patiment al cos (tensions, dolor, malaltia…) ens està indicant que les nostres compensacions tenen un límit i un preu. Darrere sempre hi ha malestars profunds que lluiten per trobar una sortida diferent i real que tingui a veure amb la nostra essència i les nostres veritables necessitats a la vida. Malestars que no només busquen una compensació per resistir.